Cap malaltia il·lustra millor les dificultats dels primers anys de la pràctica mèdica moderna que la tuberculosi.

Els arguments sobre l’herència, la nutrició, el medi ambient i el contagi es van unir en el potent marc cultural d’una afecció que, a principis del segle XIX, matava a un de cada cinc europeus.

En lloc de matar milers de manera ràpida i salvatge, la tuberculosi matava a les seves víctimes lentament, debilitant els seus cossos i esgotant les seves ments. Els antics noms de la malaltia -consumpció i tisi- reflecteixen la forma en què semblava destruir el cos des de dins. La tuberculosi era per excel·lència una malaltia que afectava a tot el cos, semblava soscavar la força fins a esgotar la vida.

El 1819 el metge francès René Laënnec va dedicar la seva mirada clínica, afilada en els hospitals del París revolucionari, cap a aquesta malaltia. Laënnec va argumentar que una diversitat de malalties eren el resultat del mateix tipus de lesió en diferents teixits: escròfula en els ganglis limfàtics del coll, consumpció en els pulmons i el mal de Pott a la columna vertebral.

20 anys més tard el metge alemany Johann Lukas Schönlein va denominar aquestes lesions tubercles, i la malaltia que provocaven la tuberculosi.

Al cap d’una generació els metges occidentals estaven utilitzant el estetoscopi de Laënnec per diagnosticar als seus pacients de tuberculosi, però els seus pronòstics van romandre ombrívols. Gairebé la meitat dels diagnosticats morien als 20 anys d’edat, i la mortalitat encara era més gran entre les dones, potser a causa de la tensió fisiològica de l’embaràs, potser perquè els homes solien rebre els millors aliments disponibles.

El març de 1882, el bacteriòleg alemany Robert Koch va anunciar a la Societat Fisiològica de Berlín que havia identificat el bacteri causant de la tuberculosi, la Mycobacterium tuberculosi. El treball de Koch es va adoptar a tot Europa i els Estats Units, i per a finals del segle XIX la majoria dels metges acceptaven que la tuberculosi era una malaltia infecciosa. Però les idees més antigues van continuar apareixent en els debats sobre la malaltia, la majoria en relació a algun component hereditari.

I encara que el treball de Koch va establir un consens sobre la causa de la tuberculosi, el seu tractament -la tuberculina, un extracte de glicerina del bacteri, anunciat el 1890- es va mostrar ràpidament ineficaç. A finals del segle XIX i començaments del segle XX van començar a aparèixer sanatoris a les regions rurals dels països occidentals, alguns oferint la teràpia de llum iniciada pel metge danès Niels Ryberg Finsen, altres utilitzant la cirurgia per tal de “relaxar” el pulmó infectat al col·lapsar.

Malgrat que la tuberculosi va començar a declinar a finals del segle XIX -probablement com a conseqüència d’una millora en la nutrició i les condicions de vida de la població urbana més pobre- l’estigma associat al diagnòstic encara encoratjava a metges i pacients a ocultar-ho, provocant que les estadístiques de la malaltia seguissin estretament vinculades a la pobresa.

A principis del segle XX, alguns pessimistes es preguntaven si la humanitat patiria una mena de tuberculosi col·lectiva, una lenta degeneració en lassitud i irrellevància. A mitjans del segle XX, aquests temors semblaven infundats, ja que la tuberculosi retrocedia gràcies a la investigació en salut pública i recerca clínica. L’acció contra la tuberculosi bovina, la pasteurització de la llet i la introducció d’una vacuna, el bacil Calmette-Guérin, al 1920, van contribuir a reduir les taxes de transmissió. L’antibiòtic estreptomicina, desenvolupat als Estats Units i comercialitzat a partir de 1946, va proporcionar el primer tractament eficaç de la malaltia. La teràpia combinada amb isoniazida i àcid paraaminosalicílic va resoldre inicialment el problema de la resistència a l’estreptomicina i va resultar tan efectiva que es van tancar sanatoris voltant del món.

No obstant això, les esperances d’eradicar la tuberculosi han resultat ser prematures. Les taxes d’infecció van començar a augmentar de nou a la dècada dels anys 80, i han augmentat constantment des d’aleshores. Han aparegut soques resistents a múltiples fàrmacs a tot el món. Mentre molts països segueixen lluitant contra la pobresa, la migració i el finançament dels serveis de salut, aquest problema sembla que segueix empitjorant.

Article original: The Lancet

Dr. Jordi Roig Cutillas
Dr. Jordi Roig Cutillas
El Doctor i Pneumòleg Jordi roig Cutillas és llicenciat en Medicina i Cirurgia i Doctor Cum Laude per la Universitat de Barcelona. Format com a Especialista en Pneumologia a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Autor de més 100 publicacions en prestigioses revistes internacionals i de diversos capítols de llibres. Investigador principal de diversos assajos clínics internacionals. Gold Member de l’European Respiratory Society, Fellow de l'American College of Chest Physicians i membre del grup Colleman. Ha estat President del Comitè Científic i de Recerca de la SEPAR, Membre de la Comissió Tècnica Avaluadora de Projectes de Malalties Respiratòries del FIS, entre d'altres.